lectures de la missa del diumenge de l'exaltació de la Santa Creu 14 setembre 2014

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

«Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món»

Lectura del llibre dels Nombres

En aquells dies, tot fent camí, el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès. Deia: «Per què ens vau fer sortir d’Egipte, si hem de morir en aquest desert? No hi ha pa ni aigua, i ja estem fastiguejats d’aquest menjar tan miserable.» Llavors el Senyor envià serps verinoses que els picaven, i molta gent moria. El poble anà a trobar Moisès i li digué: «Hem pecat malparlant contra el Senyor i contra tu. Prega el Senyor que ens tregui aquestes serps.»
Moisès pregà pel poble, i el Senyor li digué: «Forja una imatge d’aquestes serps i posa-la en forma d’estendard. Els qui hauran estat picats, si la miren, salvaran la vida.» Moisès va fer una serp de coure, la va posar en forma d’estendard, i tothom qui havia estat picat, si mirava la serp de coure, salvava la vida.

Nm 21,4b-9

Salm Responsorial

R. No oblideu les obres del Senyor.

Escolta, poble, el meu ensenyament,
escolta les meves paraules.
Aprèn dels meus llavis aquests records,
t’aclarirà el sentit dels fets passats. R

Quan els feria, ells el buscaven
es convertien i tornaven a Déu.
Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu Altíssim, el seu redemptor. R

Però no eren més que paraules,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
els seus cors no eren sincers,
cors infidels a l’aliança. R

Ell, tot amor entranyable,
els perdonava la culpa i la vida,
refrenava tothora el seu rigor,
s’aguantava per no ésser sever. R

Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 (R.: cf. 7b)

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

Fl 2,6-11

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat, el Fill de l’home. I així com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creguin en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.»

Jn 3,13-17

"Exaltació i encarnació"

El text de l’evangeli de Joan que il·lumina la festa d’avui no comença fent referència a la creu sinó que parla de pujar al cel: «Ningú no ha pujat mai al cel fora d’aquell que n’ha davallat, el fill de l’home» (Jn 3,13).
Tanmateix, en canvi, tot seguit, l’elevació de Jesús en la creu es compara amb la serp enlairada per Moisès en el desert (Nb 21,8-9) com un símbol de la salvació (Sv 16,6) per a tots els que la contemplaven. D’aquesta forma, el misteri de l’exaltació de Jesús en la creu il·lustra la tornada de Jesús allà on era abans (Jn 6,62). La mort de Jesús en la creu és el pas de Jesús d’aquest món al Pare (Jn 13,1). La mort de Jesús és doncs, a l’ensems, la seva exaltació, és a dir, la seva resurrecció (cf. Fil 2,5-11, sobretot v. 6). La mort de Jesús és el moment de la victòria de Jesús sobre el món i el seu príncep de la mort (cf. Jn 12,31-33 i 16,33; també 8, 44).
Però hi ha més. En el text que presenta la pujada de Jesús al cel, es parla també de la seva davallada del cel. L’exaltació de Jesús, la seva mort en creu, és relacionada amb la seva davallada, és a dir, amb la seva vinguda, el seu naixement, la seva encarnació (Jn 1,14). Amb aquest enllaç entre exaltació i encarnació, la vida terrenal de Jesús, emmarcada entre el seu naixement (Jn 18,37) i la seva mort (la seva victòria, 16,33), queda pregonament presentada com un atansament de Déu vers nosaltres (el que ha davallat), que ens invita a pujar amb ell vers el Pare (el que ha pujat, cf. 20,17).
Encarnació i exaltació són, d’alguna manera, el mateix esdeveniment: revelen el Pare com a l’origen (el Pare) i el destí de Jesús (el Pare). Però, i això cal subratllar-ho, són també dos moments cabdals de l’existència humana. Jesús ve de l’àmbit de Déu i hi torna, però després d’haver viscut com un membre de la nissaga humana. És la confessió de fe cristiana. Vet aquí la fondària de la festa d’avui.

Oriol Tuñí, SJ

El Messies de Händel. Part IIIª Escena 3ª. La conquesta final del pecat

Tercer vídeo de la tercera part (la resurrecció) del Messies de Händel, amb la escena 3ª "La conquesta final del pecat". Händel composà durant 24 dies a l'estiu de 1741. El llibret és de Charles Jennens i està format per fragments bíblics extrets de la traducció de la Bíblia anomenada “Bíblia del rei Jaume”, molt influent en la literatura anglesa. Jennens va concebre l'estructura del llibret com una òpera en tres actes, en cada un dels quals es relata i es reflexiona sobre un episodi de la vida de Jesucrist: el naixement, la passió i la resurrecció. Malgrat descriure episodis de la vida de Jesús, la majoria de fragments bíblics procedeixen de l'Antic Testament que fan referència a la futura vinguda del Messies, així com alguns del llibre de l’Apocalipsi de sant Joan.
L'estrena es produí el 13 d'abril de 1742 a Dublín, amb el mateix Händel com a director des del clavicèmbal, però no fou fins als darrers anys de la vida del compositor que es convertí en una de les seves obres més populars, quan es començà a representar anualment i en concerts benèfics.